“La peça del mes”

Farga i ferreria del Madriu (1732-1836)

La farga del Madriu es troba a la Vall del Madriu-Perafita-Claror, declarada bé d’interès cultural (BIC) per la Llei núm. 9/2003, del patrimoni cultural d’Andorra, i inscrita a la Llista del patrimoni mundial de la Unesco. Situada a la riba dreta del riu, a una altitud de 2.000 metres, és un element fonamental per comprendre l’evolució del paisatge de la vall entre els segles XVIII i XIX. Per salvaguardar les restes d’aquest jaciment arqueològic, també classificat com a BIC, el Departament de Patrimoni Cultural, en col·laboració amb la Comissió de Gestió de la Vall del Madriu-Perafita-Claror, va implementar un programa integral de conservació del 2021 al 2025.

Vista aèria del jaciment de la farga del Madriu durant la restauració

Els objectius fonamentals del projecte eren documentar les restes per tal de rastrejar l’evolució de la tècnica siderúrgica, proporcionar les eines per preservar i revalorar el patrimoni arquitectònic i industrial d’aquest lloc clau en el paisatge cultural, i desenvolupar una formació professional en la tècnica en pedra seca. Per tant, aquest programa va incloure excavacions exhaustives, la consolidació de les estructures existents i la seva integració en un projecte de turisme cultural, un conjunt d’accions que van requerir el treball col·laboratiu d’arqueòlegs, enginyers, dibuixants i mestres margers. Per implementar-lo, el Departament de Patrimoni Cultural va comptar amb la col·laboració del laboratori Iramat - LAPA UMR 7065 del CNRS i l’escola de formació professional ABPS.

El taller de la farga del Madriu restaurat

El jaciment ha deixat al descobert una infraestructura complexa on s’han documentat tots els elements constituents d’una farga a la catalana: el baix forn on es produïa el ferro, la carbonera, el cambrot dels fargaires i les restes d’un martell hidràulic (mall) que conservava una forta semblança tecnològica amb el model utilitzat a finals de l’edat mitjana. També s’hi han trobat dos cases. Una, propera de la farga, es va construir quan es va fundar, el 1732, i l’altra, en una ampliació del pati de la farga, data del segle XIX. 

En aquesta última s’han documentat i restaurat dos forns de pa amb els seus pastadors, un magatzem de ferro i un dipòsit de queviures. Així, més enllà del ferro que es venia a Catalunya, la farga era un centre de distribució essencial per a la vida quotidiana de tots els habitants de la vall: fargaires, traginers, carboners, pastors i viatgers. També va ser durant aquesta fase final de funcionament que es va construir una ferreria en un prat situat uns cent metres més avall de la fàbrica, per ubicar-hi un martinet, una fornal i una caixa de vent. 

Solera de la caixa de vent de la ferreria durant el procés d’excavació

Aquesta construcció il·lustra un desenvolupament important en el procés de producció del ferro en brut, i confirma així els significatius avenços que va experimentar el sistema de producció durant el període modern. Al voltant de la fàbrica, l’estudi de la xarxa viària i l’excavació de diverses estructures ramaderes han permès situar aquesta fase siderúrgica dins la cronologia general de la vall.

Tot i que els treballs a la farga i el seu entorn ja s’han completat amb la instal·lació d’un recorregut d’interpretació, l’estudi dels materials estudiats continua i es preveu la publicació d’una monografia que presenti els resultats finals per al 2027.

La farga i la casa del segle XIX restaurades

Recursos
https://rutadelferroalspirineus.ad/
https://www.madriu-perafita-claror.ad/rutes-tematiques/
https://www.govern.ad/ca/tematiques/cultura-i-esports/patrimoni-cultural/publicacions/memories-d-intervencions-arqueologiques-i-paleontologiques

El coronel Baulard

Corre l’any 1932 i a Andorra bufen vents de revolta. Des que l’any 1929 el Consell General va aprovar favorablement una demanda de concessió per a l’explotació de diversos salts d’aigua i recursos minerals, el flux de circulació de persones va canviar de sentit. Els andorrans, acostumats a deixar les seves valls per anar cap a Barcelona o Besiers a buscar feina, van veure com, de sobte, el país acollia persones que venien a treballar per compte de FHASA i d’EASA.

De la cuestión de Andorra
La Vanguardia. 24 d’agost del 1933, p. 4 / Fons Biblioteca Nacional 

Un país de 4.000 habitants, eminentment rural, rebé de cop un contingent de mà d’obra de 800 persones. Amb l’arribada d’aquests treballadors es trencava la consuetud vigent a les Valls fins llavors: “Noves relacions productives de caire capitalista van començar a redefinir la vida social, l’estatus–el prestigi subjectiu que els membres d’una comunitat s’atribueixen mútuament– començava a cedir davant el contracte- l’intercanvi basat en interessos recíprocs [...] Tot tenia ja un preu de mercat: la força del treball, les mercaderies, l’energia i fins i tot la terra, que començava també a veure substituït el seu secular valor d’ús per un modern valor de canvi” (Baró, 2005). El clima de conflicte laboral i les vagues que el van seguir el 1933, juntament amb les guspires contestatàries que sorgien de la mà del Partit dels Joves d’Andorra (ciutadans andorrans residents a Besiers i a Barcelona i els que, havent viscut a l’estranger, tornaven al país), que demanaven entre altres coses el dret de vot per a tots els homes andorrans majors d’edat, i les maniobres desestabilitzadores del Govern de la Segona República Espanyola, amenaçaven la pau social i el sistema institucional del país.

Gendarmes vigilant les obres de la central elèctrica FHASA. 
La Vanguardia. Notas gráficas. 1 de setembre del 1933 / Fons Biblioteca Nacional 

Va ser, doncs, en aquest context que els serveis del coronel René Jules Baulard van ser requerits per François Taviani, prefecte dels Pirineus Orientals i delegat permanent del copríncep francès, amb la missió de “rétablir l’ordre dans les Vallées d’Andorre, faire respecter les décisions des Co-princes, assurer le fonctionnement régulier des opérations électorales et, en général, pour procéder à tous les actes régulièrement requis par le viguier français, commissaire extraordinaire” (Baulard, 1943, p. 1). L’home, militar de carrera i habituat a serveis fora de França, va mostrar certes reticències a l’hora d’acceptar la missió: “Je ne pouvais me défendre d’exposer mes scrupules au sujet de cette réquisition sans précédent et pour moi, officier de gendarmerie, sans bases clairement légales. Si le Préfet a le droit de requérir la gendarmerie pour maintenir l’ordre dans son département, son action est nulle hors de ce département et, à plus forte raison hors de France. Et l’Andorre, bien qu’un de ses deux Co-princes soit le Président de la République Française, n’est pas la France ; et l’envoi de forces de Police en Andorre n’a jamais été codifié par les lois françaises, ni par les paréages, ou autres actes subséquents [qui] constituent la Charte des Vallées” (Baulard, 1943, p. 2-3). 

Fons Biblioteca Nacional 

Aquests dubtes manifestats pel comandant Baulard apareixien també a les pàgines dels diaris catalans de la ploma d’Irene Polo: “Hem interrogat tots els protagonistes d’aquesta aventura d’Estat, que aquests dies s’ha apoderat de l’actualitat del món [...]. Cal saber com explica França la seva irrupció armada i amenaçadora en un territori neutre i indefens, com veu la situació; què opina d’aquests rètols vermells que emplenen les parets de Les Escaldes, amb un crit d’indignació davant del fet extraordinari, que es produeix a Andorra per primera vegada des de 1800. La plaça d’Andorra la Vella [...] està plena d’aquesta gent estranya, que la gent mira amb ràbia, amb curiositat i amb una mica de badoqueria: els gendarmes francesos [...]. Tots parlen català, un català ràpid, de nas, amb unes terminacions toves [...] ¿occità?” (Polo, 2003, p. 169-170). 

L’illustrazione, núm. 17. 27 d’abril del 1930, p. 10
Fons Biblioteca Nacional 

Però sembla que els interessos de FHASA van ser el desencadenant de la crispació al Consell General. “L’expectació per a les eleccions ha minvat un bon xic per l’interès amb què és seguit el conflicte plantejat per F.H.A.S.A., que és el que en realitat ha donat origen a la intervenció armada francesa per tal de resguardar els copiosos interessos invertits en les obres.” “La situació a Andorra. Ahir hi arribaren vint gendarmes més, per tal d’incorporar-se a les forces que comana el comandant Baulard. La F.H.A.S.A. està disposada a paralitzar el treball sine die, si els obrers no presenten una fórmula d’avinença satisfactòria” (“La situació a Andorra”, 1933, p. 1) . L’empresa tenia la concessió gratuïta dels salts d’aigua a canvi de construir les carreteres fins a França. En no complir el compromís en el seu termini, el Consell de la Vall li va reclamar les 12.000 pessetes d’indemnització que s’havien acordat. FHASA es va negar a pagar i els coprínceps es van posar al seu costat pels grans capitals que empreses, principalment franceses, havien invertit en el projecte. El Tribunal de Corts, sota el control dels coprínceps i amb la seva posterior ratificació, va destituir el Consell i va imposar la celebració de noves eleccions. Donat que els síndics i els consellers consideraven aquesta sentència injusta, es negaven a complir-la. “À la date du 13 août, la note suivante a été communiquée par le conseil Général des Vallées (Andorre) à la presse: Le peuple andorran, réuni en assemblée nationale convoquée par le conseil Général, et en présence de toutes les autorités andorranes, a adopté l’ordre du jour suivant: 1º La sentence du Tribunal de Corts, dissolvent le Conseil et la Comission Provisoire de gouvernement, est considéré illégale, cette décision étant uniquement du ressort du peuple et des autorités andorranes. 2º Le peuple demande l’établissement des listes électorales sur lesquelles seront inscrits tous les andorrans ayant l’âge de la majorité. 3º Le Conseil Général des Vallées examinera ces listes et fixera dans le moindre délai la date des élections générales selon le suffrage universel pour son propre renouvellement. 4º Tout andorran qui s’opposera à ces légitimes indications sera considéré comme traitre à la patrie” (“Les gendarmes français en Andorre”, 1933, p. 556).  

Gendarmes davant de Casa de la Vall
La Vanguardia. Notas gráficas. 23 d’agost del 1933 / Fons Biblioteca Nacional 

Aquí va entrar el coronel Baulard en acció, d’una manera més diplomàtica i conciliadora que la que li havia encomanat el veguer, segons es desprèn de la carta que li va adreçar. Va cercar el síndic i el subsíndic i els va fer saber, en persona, que l’esquadró de gendarmes i ell mateix havien estat enviats a Andorra per fer complir la sentència del Tribunal de Corts i mantenir l’ordre durant les eleccions que calia organitzar. Malgrat això, les autoritats destituïdes continuaven protestant: “Les Syndics du conseil destitué continuent à protester avec vigueur par des télégrammes adressés au gouvernement français, au gouvernement espagnol et même à la Société des Nations” (“L’effervescence andorrane”, 1933, p. 42). Baulard va facilitar-los les anades i vingudes cap a la Casa de la Vall per organitzar els comicis i en cap cas no els va detenir com prescrivia el veguer francès. 

Va aprofitar també els comandaments que parlaven correntment el català per fer d’interlocutors amb les autoritats andorranes i facilitar així la comunicació. Tot i que, com explicava Irene Polo, la presència dels gendarmes no va ser benvinguda, el tarannà del coronel Baulard va fer que fos acceptada. “Per tot el territori andorrà s’han repartit unes fulles, que signen el veguer francès, M. Sammalins, i el veguer episcopal, Enric de Llorens, en les quals, després de remarcar que és la primera vegada que els habitants d’Andorra són cridats a elegir els membres del Consell General es ve a demanar el vot a favor de la candidatura dretista [...]. La votació començarà a les deu del matí i serà tancada, per tal de procedir a l’escrutini, a les quatre de la tarda, sembla que el resultat de les eleccions se sabrà immediatament, car el cens andorrà no passa dels 1.200 electors.[...] Comuniquen de Perpinyà que la situació a les Valls d’Andorra ha motivat una llarga conferència a la Prefectura d’aquesta població, en virtut de la qual s’han dictat diverses mesures d’ordre. Aquestes mesures no estan relacionades únicament amb la situació social existent a Andorra, sinó que es refereixen també a la celebració de les eleccions, que com és sabut, tindran lloc avui, dijous. Per tal de complimentar aquestes mesures han sortit d’aquesta vint gendarmes que reforçaran les forces de policia existents a Andorra la Vella, sota les ordres del comandant Baulard. [...] (“La situació a Andorra : expectació : precaucions : la franquícia de duanes : la vaga de la S.A.F.H.A”, 1933, p. 1). Un cop les eleccions celebrades i l’statu quo institucional restablert, les tropes del coronel Baulard es van retirar d’Andorra.

L'hora, núm. 3. Any I. 19 abril 1931
Fons Biblioteca Nacional

I va ser la Guerra Civil Espanyola la causant que haguessin de tornar el 1936 i fins al 1940 –octubre del 1940–, en què el Govern de Vichy els va fer tornar cap als seus destacaments a França. La tradicional neutralitat d’Andorra i el costum d’acollir els passants en dificultats per oferir-los sostre i menjar van ser el motiu pel qual refugiats dels dos bàndols que fugien dels horrors de la guerra es trobaven en terra andorrana, i que va fer que es compliqués així la situació del país. D’una banda, escamots de carrabiners i milicians de la FAI feien incursions dins del territori andorrà, atemorint la ciutadania; d’altra banda, la presència de representants o pseudorepresentants de la República Espanyola a Andorra va propiciar malestar social i les queixes del Consell als delegats permanents. També calia bregar amb el fet que l’augment de la població degut a la presència dels refugiats complicava el sosteniment de la població en un moment de forta crisi econòmica i de manca de queviures essencials. El coronel Baulard va ser novament l’encarregat de dirigir les tropes de gendarmes enviades a Andorra en tant que comissari extraordinari per a les Valls d’Andorra. Als Arxius Departamentals dels Pirineus Orientals, Delegació Permanent per als Assumptes d’Andorra, i als Arxius del Prefecte, s’hi troba tota la correspondència que va mantenir el coronel Baulard relativa a aquest període històric, amb el síndic, amb el delegat permanent, amb la Creu Roja, amb el Ministeri d’Afers Exteriors de França i amb els comandants dels carrabiners d’Adrall i de la Seu d’Urgell. Llegint el contingut de les cartes s’aprecia la profunda humanitat i respecte amb què Baulard s’ocupava dels afers andorrans i vetllava per alleugerir la penúria i els neguits que vivia la població del país. Així el descriu l’historiador i jurista Andrés Vázquez de Prada, en aquella època refugiat: “En el Hotel Palacín se alojaban el coronel Boulard y los oficiales destacados por la República Francesa para defender el principado de posibles incursiones de milicianos españoles. Monsieur le Colonel miraba con simpatía a los refugiados políticos con quienes se encontraba a diario en el comedor. Por lo demás era un hombre de gran humanidad.”

L’illustration, núm. 4723. 9 de setembre del 1933, p. 42
Fons Biblioteca Nacional 

De fet, aquesta manera de procedir li va valdre que el 30 de març del 1937 el Consell General el nomenés ciutadà honorari d’Andorra i, en agraïment, ell va fer batejar el seu fill Pierre, nascut a Nantes, a l’església de Sant Julià de Lòria el setembre del mateix any. Va saber crear vincles d’amistat amb moltes persones d’Andorra, andorrans (Eduard Fornells, gravador de Lalique; Josep Cairat i la seva família) o forans (Isabelle Sandy i el seu espòs, Pierre Xardel). 

Per a Andorra, va escriure un poema titulat L’Andorrane, dedicat al síndic Francesc Cairat, en què ofereix una descripció de la figura arquetípica de la dona rural andorrana de l’època, des del naixement fins al moment de la mort. El poema gira al voltant de cinc eixos temàtics molt marcats: el determinisme geogràfic, segons el qual el caràcter de la dona es veu fortament condicionat pel paisatge; el destí femení tradicional; la moral catòlica i l’ordre patriarcal, la continuïtat generacional i l’acceptació de la mort.

Fons Biblioteca Nacional

D’altra banda, el poema segueix una estructura biogràfica lineal, en la qual es recorren les etapes de la vida de la dona: el naixement, la dura infantesa, l’educació limitada, la joventut i el matrimoni, la maternitat, la vellesa i, finalment, la mort.

Un dels aspectes més rellevants del poema és el paper que té el paisatge. La natura no és només un escenari, sinó també una força que modela el caràcter de la protagonista. Les muntanyes no es presenten com un entorn idíl·lic sinó que la seva duresa condiciona la manera de viure de la dona. 

En aquest context, l’educació ocupa un lloc secundari. La protagonista amb prou feines aprèn a llegir i escriure, un fet que no es viu com una tragèdia, sinó com una conseqüència natural del seu entorn.

El poema parla també d’un model de dona molt marcat per la tradició, sempre reservada i discreta, sota l’autoritat del pare i complint els preceptes de la moral cristiana. El seu matrimoni arriba de forma inevitable, i ella únicament pot assumir el seu paper d’esposa i mare amb obediència i dedicació.  

La religió també hi és present, tot i que de forma molt discreta. La resignació de la dona davant del seu futur i la serenor amb què rep la fi de la seva vida deixen entreveure una visió del món molt marcada pel catolicisme. 

Pel que fa a l’estil, el poema adopta una forma clàssica i narrativa. 

Finalment, la mort es presenta amb naturalitat: no hi ha dramatisme, i la protagonista s’estira per morir. 

En conjunt, L’Andorrane ofereix una mirada idealitzada però també respectuosa envers la dona rural andorrana, i la converteix en símbol d’una societat basada en l’esforç, la fe i la continuïtat familiar.

“Elle est née au fin fond d’une Vallée étrange
Qui roule en serpentant son flot toujours changeant
-Tantôt du pur cristal et tantôt de la fange-
Des grands étangs glacés à l’Ebre aux eaux d’argent ;
Ou bien elle naquit dans une de ces “Bordes”
Qui s’agrippent au flanc du moindre des vallons
Et qui, à l’abri de tout assaut des hordes,
Ont toujours protégé familles et sillons.” [...]

L’horizon est sans grâce et ses yeux, dès l’enfance.
N’ont pu voir, par delà les arêtes des toits,
Que monts enchevêtrés en un chaos immense
Ou que moroses pins, là-bas, vers les hauts bois ;

Le climat est si rude à l’époque hivernale, 
Lorsque le sol neigeux se refuse à porter,
Que l’Homme, engourdi, mène une vie animale
Et que l’enfant, transi, désapprend de chanter ;

La « casa » des aïeux est si triste et si sombre, 
Quand l’aigre vent mugit au dehors sans répit,
Que vraiment l’on ne peut, en frissonnant dans l’ombre, 
Qu’évoquer les maisons des bourgs avec dépit.

Le Printemps revenu, sans attendre que l’âge
Donne à cette fillette un semblant de raison, 
Elle ira dans les champs qui bordent son village, 
Ou garder les troupeaux bien loin de sa maison.

Puis elle grandira, réservée et discrète,
Dans l’affection du Père et la crainte de Dieu ;
L’École est trop lointaine et ce qu’elle secrète
Est un miel trop subtil aux enfants de ce lieu.

Ainsi, elle sera, quant au Livre, ingorante ;
A peine elle pourra lire, écrire et compter ;
Mais le Rêve en son cœur la console et l’enchante 
Et le Réel est là pour l’expérimenter.

Un beau jour, un faraud, ami de sa famille,
Viendra la demander pur créer un foyer ;
Soumisse, elle suivra l’Homme que, jeune fille, 
Elle appelait tout bas sans oser le choyer.

A cette heure commence une vie identique
A celle que sa mère accepta sans efforts, 
Continuant ainsi la chaîne magnifique
 
Qui tient l’Homme à l’»Houstal » et fait les peuples forts.

Bonne épouse toujours, rude mais tendre Mère,
 
Servant debout le Maître en allaitant l’Enfant,
Elle ira doucement vers la Vieillesse austère
Sans amertume au cœur, puisque Dieu le défend.

Son visage édenté prend des airs de harpie
Pour le fils de son fils qu’elle gronde en riant :
C’est qu’elle est devenue « une vieille accroupie »,
Les yeux perdus, les doigts noueux, le chef branlant.

Pour l’Éternel Voyage, elle est désormais prête ;
D’autres continueront ce qui reste à finir…
Le dernier jour venu – tel le Loup du Poète –
Elle se couchera, simplement, pour mourir.

Bibliografia consultada

“L’effervescence Andorrane”, a: L’Illustration, 4723, 9 Septembre 1933, p. 42.

“Les gendarmes français en Andorre” a: L’Illustration, 4721 26 Août 1933, p. 556.   

“La situació a  Andorra”, a: Full oficial del dilluns, 401, 28 d’agost del 1933, p. 1.

“La situació a Andorra : expectació : precaucions : la franquícia de duanes : la vaga de la S.A.F.H.A”, a: La Humanitat, 562, 31 d’agost del 1933, p. 1. 

BARÓ, Ladislau. “L’Andorra de la primera meitat del segle XX”, a: Història d’Andorra. De la prehistòria a l’edat contemporània. Barcelona: Edicions 62, 2005, p. 314.

BAULARD, René. L’Andorrane. Saint Calais (Sarthe): Imp. E. Lefeuvre, 1938.

BAULARD, René. La Gendarmerie française dans les vallées d’Andorre (18 août-9 octobre 1933). Perpignan: Imprimerie Louis Comet, 1943. 

POLO, Irene. “Nous sommes en Andorre chez nous! (A Andorra som a casa nostra!), ens ha dit el sots-veguer francès”, a: La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936). Barcelona: Quaderns Crema, 2003, p. 169-170. 

Els cultius de l’Andorra dels segles XIV-XX

Fins ben entrat el segle XX, l’agricultura a Andorra tenia un paper fonamental en la subsistència de la població, conjuntament amb la ramaderia i altres activitats econòmiques complementàries. En un territori d’alta muntanya, marcat per hiverns llargs, temperatures rigoroses i una orografia complexa, els habitants de les Valls van adaptar els cultius tant a les condicions climàtiques com a les necessitats bàsiques de les unitats familiars. Així i tot, amb la profunda transformació econòmica i l’abandonament del món rural que es va produir a inicis del segle XX, molts d’aquests cultius van desaparèixer o van quedar molt reduïts.

Com ja avançava l’historiador David Mas, un dels cultius amb una extensió considerable van ser els cereals, especialment el sègol ‒un dels que millor resistia les baixes temperatures‒, així com el blat, l’ordi i la civada. Aquests conreus esdevenien un dels pilars de l’agricultura andorrana, principalment perquè permetien obtenir la farina per a l’elaboració de productes com el pa, aliment bàsic en la dieta dels nostres avantpassats. A més a més, cereals com l’ordi o la civada eren emprats també per a l’alimentació del bestiar, fet que evidencia una forta interdependència entre l’agricultura i la ramaderia.

L’anàlisi de la documentació conservada, tant textual com fotogràfica, posa de manifest la importància, l’abast i la continuïtat temporal d’aquest conreu. Un dels documents més antics que fa referència al cultiu dels cereals és el document ASC_3910, datat del 3 de juliol de 1346, en el qual el diaca d’Andorra reconeix deure un modi i sis sestercis de sègol a favor de Berenguer d’Engordany. Uns sis-cents cinquanta anys més tard, trobem un altre testimoni igualment significatiu: la imatge adjunta FGP_176, datada d’inicis del segle XX. Aquest document fotogràfic, pres des del camí d’Escàs en direcció al Pui, permet observar la vall de la Massana, amb el nucli de la Massana i l’església de Sant Iscle i Santa Victòria en primer terme i el Pui i el pic del Casamanya al fons. No obstant això, un dels elements que més destaca és la gran presència de cavallons i garbes de cereals escampats pels camps, fet que deixa entreveure de manera inequívoca l’extensió dels cultius de cereals. 

Analitzant la imatge en profunditat, es poden identificar més d’una desena de camps de diferents dimensions, cosa que també demostra que el cultiu cerealístic i els coneixements agrícoles vinculats a aquest conreu continuaven i encara tenien un pes rellevant a inicis del segle XX.

Instantània de la vall de la Massana (FGP_176).

Un altre cultiu destacable és el de la vinya. La seva presència a Andorra es pot documentar amb seguretat a partir del segle IV, gràcies als vestigis d’una explotació vitivinícola d’aquesta època localitzada al jaciment del Roc d’Enclar. Aquest conreu va tenir continuïtat al llarg del temps, tal com evidencia el document CR_15542, datat del 8 de gener de 1621, en què Joan Bonet de Sant Julià ven a Bernat Call, a carta de gràcia, una vinya anomenada camp Beneit. Tot i la desaparició d’aquest cultiu a finals del segle XIX i a inicis del segle XX, cal assenyalar que actualment encara existeixen diverses iniciatives vitivinícoles al país que han recuperat aquesta tradició agrícola i que elaboren vi d’alta muntanya.

CR_15542. Venda a carta de gràcia d’una vinya.

D’altra banda, no tots els cultius estaven vinculats al consum humà o del bestiar. La documentació i la toponímia permeten identificar també terres destinades al cultiu del cànem, una matèria primera indispensable per a l’elaboració de teixits, cordes i altres estris d’ús quotidià. A tall d’exemple, el 23 de gener de 1751, Miquel Riberaygua va vendre al prevere Simó Guillemó a carta de gràcia una terra anomenada “lo Canemà de Ermengol” (NMV_502), fet que posa de manifest la importància d’aquest conreu en l’economia domèstica d’antany.

Finalment, com ja apuntava David Mas, a finals del segle XVII s’incorpora el tabac, encara present en l’agricultura actual. A partir del segle XIX es comença a evidenciar, a més, la introducció de nous cultius, com el de la patata o trumfa, visible al document NMA_689, en què es relata una disputa vinculada a unes càrregues de trumfes. Altres documents confirmen igualment la presència de llegums (ADA, 1Z47 / 5), així com d’altres hortalisses i fruiters que complementaven aquesta agricultura de subsistència.

En conclusió, l’estudi dels cultius tradicionals d’Andorra a través de la documentació arxivística permet reconstruir un model agrícola estretament vinculat a les condicions del territori i a les necessitats bàsiques de la població. La desaparició o la reducció d’aquests conreus no només reflecteix un canvi econòmic, sinó també una transformació profunda del paisatge, dels usos del sòl i de les formes de vida tradicionals. La preservació i l’anàlisi d’aquest patrimoni documental esdevenen, així, eines fonamentals per entendre el passat agrícola del país i per valorar el coneixement i l’esforç col·lectiu que van permetre la supervivència de les comunitats andorranes en un entorn d’alta muntanya.

La història de la primera imatge documentada feta per un andorrà

L’any 1839 es va produir un esdeveniment que va transformar radicalment la manera de veure i d’interpretar el món i la història. L’agost d’aquell any, Louis Daguerre va presentar a París el primer procés fotogràfic documentat de la història: el daguerreotip. Uns mesos després, al novembre, al Pla de Palau de Barcelona es va fer el primer daguerreotip de tota la península Ibèrica. A Andorra, però, la fotografia encara trigaria uns anys a arribar, i ho faria a través d’una història tan curiosa com plena de coincidències, protagonitzada per Joaquim de Riba Camarlot, de casa Rossell.

Joaquim de Riba Camarlot va néixer el 24 de març de 1856 a Ordino i va ser estudiant de medicina a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona de 1879 a 1886. Quatre anys després es va instal·lar a Alcover (comarca de l’Alt Camp) i l’any 1892 fou nomenat metge per l’Ajuntament d’Alcover. Finalment, l’any 1920 va retornar a Ordino, on va viure fins a la seva mort, cinc anys més tard.

Durant la seva estada a Barcelona, mentre cursava els estudis de medicina, es va produir un fet destacat dins de la història de la fotografia andorrana. El 15 d’abril de 1884 un bon amic li va prestar una càmera fotogràfica i, molt probablement, es va prestar a fer-li de model. En aquell moment, Joaquim de Riba Camarlot no ho va dubtar i va prémer el disparador: és la primera fotografia documentada feta per un andorrà i la pionera d’una llarga història. Tot seguit, després d’haver fet la fotografia i impulsat per l’emoció del moment, va escriure una carta a la seva mare, Dolors Camarlot, en la qual li relatava l’experiència i adjuntava les fotografies fetes aquell dia. De fet, és gràcies a aquesta correspondència (conservada al fons de Casa Rossell) que tenim constància d’aquest episodi i de les sensacions que li va provocar aquell instant: “Querida mamá: un amigo me proporcionó una cámara fotográfica que he ensayado y aunque no muy bien he podido sacar el retrato de Ventureta Solares y el mío. Adjunto se los remito. El domingo próximo procuraré corregir los defectos que tienen, quería darle una sorpresa però no he tenido calma para aguardar más” (CR_8465). 

A la imatge adjunta es pot veure un autoretrat de Joaquim de Riba Camarlot assegut, sostenint discretament amb la mà dreta un disparador automàtic connectat a la càmera per fer-se la fotografia.

Arxiu Nacional d’Andorra: CR_0038
Autor: Joaquim de Riba Camarlot
Autoretrat. Placa de vidre seca de gelatina 9 x 12 cm

Malgrat que algunes de les seves produccions no tenen una definició gaire acurada, ja sigui per les característiques de la càmera o per la limitació de l’època, la seva obra deixa veure un domini remarcable del laboratori fotogràfic i un profund coneixement de múltiples formats i processos, com són les plaques amb col·lodió humit, les plaques estereoscòpiques negatives i positives, els autocroms o les plaques seques de gelatina. 

En conclusió, tot i les limitacions tècniques del moment, Joaquim de Riba Camarlot va ser un dels productors d’imatges més importants del seu entorn, tant per la seva producció (702 negatius) com per l’extraordinària varietat de procediments. Aquestes històries, juntament amb la carta enviada a la seva mare i altres documents fotogràfics, es poden veure i experimentar a l’exposició Pioners 1884-1954: l’Andorra dels primers fotògrafs, ubicada a la Sala d’Exposicions del Govern fins al 7 de març del 2026.