Distribució territorial de la immigració

(CAT) Segurament no hi ha cap altre país al món on la geografia hagi incidit al llarg de la història d'una forma tan decisiva en l'ocupació del sòl, i per tant en la distribució de la població. S'entén per ocupació del sòl l'ocupació de qualsevol territori que d'una forma o altra està humanitzat, sigui per viure-hi en una casa aïllada, un conjunt de cases o un nucli de població, sigui per qualsevol activitat econòmica o per infraestructures, com ara els camins o els ponts. La distribució de la població, com és lògic, es refereix només a l'espai habitat pels humans, de manera temporal o contínua, i té en compte tant la densitat del poblament, com les característiques de la població i la seva forma d'ocupar el territori. Es pot dir que des de la prehistòria fins al primer quart de segle XX, el model andorrà es basava en una proporcionalitat directa entre la distribució de la població i l'aprofitament dels recursos naturals, molt marcada per la incidència orogràfica. Els petits nuclis de població, molts existents des de temps remots, s'estenien al llarg de les valls per treballar i explotar de la forma més eficaç possible els recursos ramaders, agrícoles, miners o fores- tals que el medi físic els donava. Es produïa una concentració poblacional bàsica en forma de grup de cases o nuclis de població, alhora que també hi havia una dispersió racional respecte als diferents recursos que s'oferien per ser explotats. És curiós observar un com- portament molt similar tant en la distribució de població com en la grandària dels nuclis poblacionals arreu de les parròquies. La lògica de la distribució territorial respon al fet que com més allargat és el fons de vall, com ara d'Ordino, la Massana o Canillo, més disper- sió hi ha en nuclis de població petits; en aquests casos la capital o el nucli de població més important es troba en el punt on la vall s'eixampla per la confluència de rius. En canvi, en fons de vall més amples però també més curts, com ara d'Encamp, Andorra la Vella i Escaldes-Engordany, els nuclis de població principals són més grans, amb una certa dispersió de diferents nuclis de població dins de la mateixa vall. Són els casos de Vila, Encamp vell, la Mosquera i les Bons a la parròquia d'Encamp, o de Santa Coloma, Andorra la Vella, el Fener (que va desaparèixer a mitjan segle XIX), Escaldes i Engordany i els Vilars a la vall central d'Andorra la Vella i Escaldes-Engordany. Un cas a part és el de Sant Julià de Lòria, on, per l'estretor especial del fons de vall, amb més erosió fluvial que no glacial, les millors condicions climatològiques i certs petits replans existents com a petits balcons sobre la vall òptims per a l'aprofitament agrícola, van aparèixer petits nuclis de població en aquests punts més elevats, com Juberri, Aubinyà, Aixirivall, Nagol, Llumeneres o Certés, així com Fontaneda o la Moixella al cos- tat de solana de la vall. Malgrat això, la localitat de Sant Julià es troba situada en la part baixa del riu Valira, on la vall s'eixampla un xic per la confluència dels rius Llumeneres, d'Aixirivall, i altres torrenteres secundàries. L'antiga lògica geogràfica de distribució de la població i ocupació del sòl marcada pel medi físic només queda reflectida per les mateixes limitacions orogràfiques del territori andorrà. Per aquest motiu, la població es distribueix en els mateixos nuclis tradicionals, però abastant el màxim de fons de vall o de l'entorn més immediat d'aquests antics nuclis habitats, amb certes excepcions, com són les urbanitzacions i els nuclis estacionals turís- tics d'hivern. Un clar referent d'aquestes excepcions és el nucli del Pas de la Casa, a més de 2.000 metres d'altitud, que a més de ser un centre turístic i una estació hivernal per excel·lència, és també un gran centre comercial. Hi ha tres factors que han provocat que tot el fons de vall estigui avui en dia o bé construït o bé amb tanta pressió urbanística que cap pla d'ordenament urbanístic parroquial ha deixat pràcticament espai per a la natura. En primer lloc, el clar retrocés del sector primari tant agrícola com ramader, i també de l'explotació forestal o minera. En segon lloc, el desenvolupament del sector terciari com a gran motor econòmic del país, des dels anys 40 del segle XX fins als nostres dies, propulsat especialment en les darreres dècades del segle XX per la pràctica de l'esquí i l'aparició consegüent dels diversos dominis esquiables i les infraestructures associades. En tercer lloc, el gran creixement, tant de la població, que passa dels escassos 5.000 habitats als anys 40 fins als més de 80.000 del 2007, com dels visitants turistes, uns 12 milions a l'any en l'actualitat, un augment que ha provocat la pressió consegüent sobre el sòl en forma de consum urbanístic. Gran part dels espais més alts de les muntanyes també estan ocupats pels dominis esquiables i tot el conjunt d'infraestructures associades. Tot i això, curiosament, enmig de tota aquesta teranyina humana, es veu com el bosc domina àmpliament en tots els indrets entremitgers o espais que s'han salvat miraculosament de la voracitat econòmica humana del segle XX, fins al punt que hi ha parcs naturals importants, com el de Sorteny o el de Coma Pedrosa, o el magnífic de la Vall del Madriu, Perafita i Claror, patrimoni de la humanitat. D'acord amb les característiques esmentades de l'ocupació del sòl i la distribució de la població, hom es podria preguntar fins a quin punt aquesta ocupació intensiva del sòl, des del punt de vista urbanístic, ha estat provocada per la població nacional o per l'es- trangera. És evident que l'impacte territorial del creixement de l'activitat econòmica al país no es pot atribuir ni de bon tros a la població estrangera. Seria lògic pensar que en una societat sense mobilitat interna, el patrimoni existent en els nuclis antics i centres urbans, hagués continuat en mans dels autòctons i que els immigrants haguessin ocupat la perifèria, formant els anomenats guetos, per nacionalitats. Però la realitat d'avui en dia, o almenys la que es percep, és que ni els nuclis antics i centres urbans s'han mantingut intactes, ni la mobilitat interna entre els mateixos autòctons sembla que hagi estat preci- sament baixa, ans al contrari. Tot i que pot existir un sentiment d'arrelament a certes parròquies per part de certes famílies andorranes, sembla que la mobilitat interna i fins i tot el canvi de parròquia com a lloc de residència han estat força elevats. A partir d'ara, doncs, es mirarà d'esbrinar, de quina forma s'ha distribuït la població estrangera arreu del territori des de la meitat del segle XX fins als nostres dies. A més, grà- cies a la disponibilitat de dades estadístiques, a partir de la dècada dels 80 podem arribar a detallar aquesta distribució carrer per carrer, cosa que dóna una idea real sobre si realment existeixen barris o zones determinades amb una intensitat especial de població estrangera d'una determinada nacionalitat, que conformaria per tant una mena de gueto, sempre tenint en compte les dimensions del país. Gràcies al treball cartogràfic efectuat per a aquest estudi, s'ha pogut arribar a representar la distribució de la població estrangera de les principals nacionalitats, carrer per carrer, amb la qual cosa el lector es podrà formar una imatge prou acurada, i fins i tot en podrà extreure les seves pròpies conclusions.