Polítiques d'integració

(CAT) Aquesta no és la primera aproximació al fenomen de la immigració a Andorra des d'un punt de vista sociocultural i identitari. Ni de bon tros. Els estudis qualitatius i quantitatius en què es basa aquest capítol demostren l'interès que la qüestió ha suscitat tradicionalment entre intel·lectuals, estudiosos i administracions. Ens interessa abordar les peculiaritats de la integració des d'un perspectiva andorrana, quina ha estat l'evolució de la immigració al llarg del temps, particularment des del segle XX, i en quina mesura ha contribuït a modelar la fisonomia identitària andorrana. Quan parlem d'immigració, ens referim sobretot al boom dels anys seixanta del segle XX. És cert que abans d'aquesta dècada, sobretot abans dels anys 30, la societat andorrana era molt homogènia, però seria falsa la imatge d'una Andorra isolada del món i sense contactes en els segles anteriors. A tall d'exemple, ja al segle XVII, Andorra no era un lloc aïllat de la resta d'Europa. Molts andorrans entraven i sortien del país; anaven a treballar a altres llocs, anaven a fires i mercats, a pobles i ciutats que es trobaven a distàncies de dies de viatge, i hi feien tractes i negocis. I de la mateixa manera que els andorrans sortien del país també molts estrangers visitaven el país per qüestions de negoci. Aquesta mobilitat era una font de desenvolupament econòmic i servia per obtenir els recursos bàsics i els aliments necessaris per sobreviure. Lars Martin Pohle, en el seu ingent estudi sobre la delinqüència al segle XVII, Perquè ara -gràcies a Déu- hi ha justícia, té documentats no pocs exemples d'estrangers, d'alguna manera immigrants, sobretot comerciants francesos o catalans, bandolers catalans, o forasters en general, perquè portaven armes o delinquien (robaven, falsificaven moneda, etc.). I encara que a l'època la majoria de delinqüents jutjats lògicament eren andorrans, el fet de ser foraster podia comportar més d'un inconvenient, com ara la imposició d'una multa més elevada que als autòctons. Com a anècdota, en aquella època l'apellatiu despectiu gavatx designava tots els estrangers sense distinció, però especialment els que eren poc respectuosos amb Andorra, els que no se sotmetien als costums i les tradicions locals, els que, en definitiva, no s'integraven. Heus aquí que l'immigrant, el foraster, ja existeix, i participa i influeix en les relacions socials de l'Andorra del segle XVII. Tot i això, és cert que fins ben entrat el segle XX Andorra i el Pirineu en general, amb uns serveis públics precaris, amb un volum de població superior a les seves possibilitats i amb una crisi important de treball, eren un territori emissor d'immigrants cap a Barcelona i cap al sud de França. Com se sap, la realització de les obres de FHASA als anys trenta va ser un primer pas en el canvi de dinàmica migratòria, ja que van estar a l'origen d'una frenada de l'emigració, que va coincidir, a més, amb una atracció de mà d'obra estrangera. FHASA va fer possible l'electrificació total del país i l'obertura de les carreteres a la circulació, amb la configuració de la xarxa bàsica de comunicacions viàries del país. La possibilitat de transitar per carreteres, encara que no estiguessin asfaltades, va permetre la circulació de vehicles amb una certa comoditat, i això va comportar l'augment del parc automobilístic nacional i l'establiment de línies regulars de transports de viatgers així com el trànsit de mercaderies. Va facilitar, doncs, una mobilitat imprescindible per a l'economia andorrana. Durant els anys quaranta la població d'Andorra continuà augmentant, però a l'inici dels anys cinquanta va experimentar un descens. Entre l'any 1951 i l'any 1954 la població va disminuir gairebé en un 13%. Fins en aquella època la gent de fora que s'instal·lava al país pràcticament només tenia l'opció d'integrar-se, encara que, com es veurà més endavant, algunes ordinacions del Consell General ja van haver de regular qüestions com la llengua dels documents oficials o de la publicitat. Més endavant, l'expansió econòmica dels anys seixanta provocà l'arribada massiva d'immigrants per treballar en el sector dels serveis i de la construcció, i Andorra va esdevenir pol d'atracció de la migració espanyola, fet que fou un factor clau del creixement demogràfic. El ritme vertiginós de canvis que s'han produït a Andorra a partir de mig segle XX ha provocat que els colors socials i els estils de vida de la població autòctona s'hagin vist alterats per la vinguda massiva d'immigrants que han configurat una nova situació lingüística i cultural. La història de l'Andorra del segle XX des del punt de vista identitari és la crònica de tres grans circumstàncies: en primer lloc, l'entrada de gent de fora per contribuir al gran creixement autòcton amb l'augment de població consegüent; en segon lloc, les estratègies dels països veïns per fer hegemònica la seva influència cultural en territori andorrà, i en tercer lloc, la intervenció més o menys activa de les institucions andorranes per afrontar les conseqüències dels dos factors anteriors en unes polítiques d'integració, que s'han concentrat al llarg del segle en les qüestions educativa i lingüística, i que no han acabat d'enfocar amb perspectiva i profunditat la qüestió de la integració i de la identitat. L'objectiu d'aquest capítol és abordar la intervenció dels poders públics en les qüestions que han influït més en la en la construcció d'una identitat andorrana i en la integració de les persones de fora que s'han anat incorporant en la societat del país. Des de quan i per què se sent la necessitat d'intervenir? Quina mena d'actuació ha caracteritzat els poders públics andorrans' Quina importància s'ha donat a la intervenció legislativa i executiva en matèria d'integració? Quina eficàcia té cada mesura adoptada? Què vol dir integració? En què consisteix la identitat andorrana? Quina influència han tingut en la intervenció dels poders públics andorrans les polítiques, en primer lloc, dels països veïns, i en segon lloc, la realitat migratòria de la globalització? Quines perspectives hi ha en els propers anys'