La cruïlla andorrana de 1933: la revolució de la modernitat

(CAT) Quan un historiador s'enfronta amb un projecte de redacció d'un llibre sempre prepara, com és el cas present, un pla de treball en que s'hi inclou com a element clau els diferents arxius o fons documentals que haurà de consultar per a poder procedir a l'elaboració de la monografia en qüestió. Així, en presentar-me a la convocatòria de la Beca Cebrià Baraut i Obiols de l'any 2006 del Ministeri d'Assumptes Exteriors, Cultura i Esports del Govern d'Andorra, aquesta preparació prèvia ja estava pensada i posada negre sobre blanc. Com era evident en parlar d'Andorra i de la seva evolució política al voltant de la "Revolució" d'abril de 1933, entre els esdeveniments que possibilitaren les reformes electorals del 5 d'aquell mes fins a l'ocupació per un destacament de Gendarmes francesos al mes d'agost d'aquell mateix any, s'imposava la investigació i recerca en arxius dels diferents actors polítics existents al país. És a dir, era imprescindible poder accedir a la documentació de les institucions andorranes i, al mateix temps, a la dels dos cosobirans: el President de la República Francesa i el Bisbe d'Urgell. Des d'un altre punt de vista era molt interessant per a completar l'anàlisi del període i els fets tractats, uns sèrie de documentació complementària d'arxius d'altre índole com el del Vaticà, del Ministeri d'Assumptes Exteriors d'Espanya, el de l'empresari Miquel Mateu al Castell de Peralada o de diferents arxius diplomàtics europeus que podien aportar-nos una visió externa i no implicada directament en els quefers de les Valls. Aquesta programació d'arxius semblava iniciar-se amb certs condicionants i certes garanties. Per una banda, semblava complicat consultar l'arxiu de la Vegueria Francesa dipositat a l'Arxiu del Ministeri d'Afers Estrangers francès a la ciutat bretona de Nantes. Ningú l'havia consultat fins al moment. Com tampoc el de la Delegació Permanent francesa a Perpinyà. Tanmateix, i en una prova de paciència remarcable, després de mesos d'enviar correus electrònics i cartes, se'm concedia el permís per a endinsar-me en aquests dos rics oceans documentals. Veritables tresors per a interpretar la història contemporània andorrana, si així es pot dir, dels segles XIX i XX. Una documentació que, ja no només des del cantó francès, permet reconstruir de manera detallada la història del país. Una amplitud documental, pel que fa a l'arxiu de la Vegueria especialment, pròpia de la condició estatal o protoestatal andorrana, que no deixa de sorprendre i que permet deconstruir minuciosament qualsevol petit fet esdevingut en un país de menys de 5.000 habitants en aquells moments (1933). Per tant, des d'aquí no puc fer res més que agrair a les autoritats franceses l'amabilitat de concedir-me l'accés a la citada documentació. Un agraïment que, pel cantó francès de la frontera andorrana, a d'ésser complet en tant que finalment he pogut accedir, després de certes dilacions, a la majoria de la documentació del Delegat Permanent francès per Andorra, és a dir, el Prefecte dels Pirineus Orientals als Archives Départementales d'aquest departament. Certament que una immensa majoria de tot allò que fes referència a Andorra i que passés pel despatx del Prefecte s'acabava derivant al Veguer i, per tant, ho he pogut consultar en molts casos en la copia i en l'original. Però també és veritat que en moltes ocasions una gran quantitat de documents no arribaven al Veguer. Per tant, és indubtable que amb tota seguretat he accedit i pogut utilitzar certs documents que només eren resumits al Veguer, referenciats o simplement que li eren transmesos. Un fet, el de poder accedir a la citada documentació, que ha ampliat en gran mesura la investigació present. Encara que, tot i això, cal lamentar la no accessibilitat dels expedients personals dels veguers i altres funcionaris francesos destacats a Andorra. Una circumstància positiva que no s'ha repetit en d'altres escenaris provocant la desesperació per part de l'historiador que signa aquest llibre, davant de la impossibilitat d'accedir als arxius de la Mitra d'Urgell. Uns arxius que, tot i haver estat consultats en els darrers trenta anys per diferents historiadors, des d'Antoni Morell a Francesc Badia, no s'han pogut o no s'han volgut obrir a la investigació que aquesta introducció encapçala. Un fet que, lamentablement, condicionarà en gran mesura la meva tasca investigadora ja que hauré de treballar utilitzant únicament els documents del Copríncep episcopal que d'altres autors han cregut interessant o important citar o reproduir, alhora que les comunicacions intercanviades amb els responsables francesos. Per tant, no puc deixar d'expressar una gran decepció per la negativa constant del bisbat d'Urgell a concedir-me el permís necessari davant de les meves insistents peticions al llarg de dos anys. Ni les constants cartes, ni correus electrònics ni trucades a diferents persones del bisbat o la delegació permanent per Andorra, no han servit de res. Les respostes sempre han seguit el mateix curs: és impossible consultar aquesta documentació. Negativa que ha tingut dues argumentacions diferents. En primer lloc, es va parlar de la impossibilitat de consultar l'arxiu per la manca d'ordenació i catalogació dels fons, argument difícil de creure en tant que responia únicament a una manca de voluntat. En segon terme, i ja durant l'any 2008 se m'ha dit que només eren consultables documents amb un mínim de noranta anys d'antiguitat i que, per tant, el que jo volia veure restava al marge de la cronologia accessible. Una situació que, dins de l'àmbit eclesiàstic, contrasta amb la facilitat que he trobat a la Ciutat del Vaticà per a consultar els arxius referents a Andorra en el període analitzat en el present llibre. I és que des de l'obertura recent de l'Archivio Segreto del Vaticano no s'han posat traves als investigadors vinguessin d'on vinguessin. Per tant, al Vaticà sí i al bisbat no. Paradoxalment a Roma tot a sigut molt més fàcil que a la Seu d'Urgell. Una llàstima, ja que se'ns ha privat d'una important documentació que permetria completar una anàlisi encara no existent sobre la participació de la Mitra en tots els esdeveniments de la història andorrana del segle XX. Tanmateix, aquesta sort dispar no s'ha centrat en els arxius de les administracions directament implicades en el cogovern d'Andorra. Sinó que també ha afectat d'altres fonts documentals indirectes. Així, per una banda he de donar les gràcies als diferents arxius diplomàtics de França, Itàlia, Portugal i la Gran Bretanya per les facilitats que m'han dispensat per a la consulta de la documentació referent a Andorra. Una altra qüestió ha estat la sort diversa en localitzar documents d'anàlisi diplomàtica sobre la realitat andorrana. Si a França i Itàlia hem localitzat allò que esperàvem, és a dir, un seguiment més o menys intens dels esdeveniments andorrans del 1933 des de les diferents legacions diplomàtiques a Barcelona, Madrid o delegacions a França els altres dos han seguit camins diferents. En el cas portuguès no s'ha localitzat cap document i en el britànic s'ha pogut trobar una àmplia i rica llista de documents però posteriors a 1940. Evidentment, aquesta selecció de documents britànics, oportunament reproduïts, han estat lliurats a l'Arxiu Nacional d'Andorra per a integrar-se en els seus fons arxivístics. Situació que s'ha repetit amb la resta d'arxius. Seguint aquesta crònica d'èxits i fracassos arxivístics, al marge de la sort aconseguida als arxius diplomàtics, d'altres centres documentals privats no han seguit aquest mateix camí i s'han vist tancats parcial o totalment davant de les demandes de consulta. En primer lloc, cal citar l'Arxiu de Miquel Mateu al Castell de Peralada a les comarques de Girona. Aquest arxiu, bàsicament ric, pel que aquí interessa, en un ampli recull de premsa sobre Andorra, s'ha pogut consultar parcialment. Si es va aconseguir el permís per a recercar en els seus fons, a l'hora de reproduir part d'aquests interessants reculls de premsa, el responsable de l'arxiu va decidir en un moment donat que ja s'havien fet prou reproduccions. Seguint un criteri totalment arbitrari, no es permeté reproduir allò que volia sinó allò que el responsable cregué que era oportú. Per altra banda, l'Arxiu de Ferran Valls i Taberner (membre del Tribunal d'Apel·lació d'Andorra), en mans, pels curiosos viaranys de la història, d'un catedràtic de la Universitat de Màlaga no s'ha pogut consultar ni una mica ni gens. Una explicació que creia necessària per a que el lector tingui present el perquè de les mancances documentals existents. És a dir, que pugui conèixer quina és la realitat que els historiadors ens trobem en moltes ocasions i que, seguint criteris absolutament incomprensibles, provoca que no puguem analitzar els fets històrics amb la totalitat dels documents. Per tant, aquestes primeres línies no són un memorial de greuges sinó un avís al lector i un estímul per a que els responsables dels arxius en qüestió canviïn el seu punt de vista i permetin a d'altres especialistes completar el que aquí manca. Una realitat però, que no converteix aquesta obra en un intent frustrat, sinó que l'erigeix en un anàlisi que caldrà millorar en un futur. Però que de totes maneres aporta una gran quantitat d'informació, dades i documents inèdits, al marge d'un anàlisi innovador sobre la temàtica en qüestió. Per altra banda, a més de situar les principals fonts arxivístiques utilitzades, cal fer esment de la gran importància dels fons hemerogràfics presents en l'elaboració de l'obra. Si els documents oficials d'una o altre institució són bàsics, la premsa ens permetrà ampliar molts petits detalls i valorar l'impacte coetani d'uns fets com els andorrans del 1933. Per això, el recurs dels articles periodístics és un dels pilars d'aquesta monografia, i més tenint en compte l'escassa bibliografia existent. En darrer lloc, cal assenyalar que en el present volum totes les cites estan transcrites en la llengua original amb la que foren escrites o publicades. Per tant, el lector, ja prou valent per enfrontar-se a la lectura d'una temàtica tant especialitzada, haurà de fer un sobreesforç que pagarà la pena per a llegir en català, castellà, francès, anglès i italià. Un fet que, avui en dia no pot suposar cap dificultat i que hauria de ser més habitual en el conjunt de la producció historiogràfica europea.