Emissions de CO2 i creixement econòmic a Andorra, 1990-2010. Una primera anàlisi en el marc de la corba ambiental de Kuznets

(CAT) El 1972 la publicació de The Limits to Growth (Meadows et al. 1972), informe encarregat al Massachussets Institute of Technology per part del Club de Roma, va situar en un primer pla el debat sobre la relació entre creixement econòmic, deteriorament ambiental i sostenibilitat. L'informe arribava a la conclusió que el model de creixement econòmic vigent, associat a un increment exponencial de la població, la industrialització, la contaminació i la producció d'aliments no era sostenible a causa de la sobreexplotació d'uns recursos naturals limitats i no renovables en l'actual ritme de consum. A partir d'aquell moment, el vincle entre creixement econòmic i degradació del medi ambient ha donat nombrosos estudis acadèmics centrats en un debat que intenta respondre les següents preguntes: Quina és la relació entre el creixement econòmic i la degradació ambiental' Pot un revertir l'altre? El principal argument dels partidaris del no (cas pessimista) és que el creixement econòmic exerceix un efecte a escala sobre el medi ambient i que majors augments de producció posen en perill l'esquema de producció i consum actual i tenen com a conseqüència la superació de la capacitat d'assimilació i regeneració del medi. La visió contraposada (el cas optimista) planteja l'existència d'una relació positiva entre creixement econòmic i qualitat ambiental. Aquest nou argument reconcilia la recerca del creixement econòmic i la sostenibilitat del medi ambient a través del concepte de la corba ambiental de Kuznets (CKA). La hipòtesi de la CKA parteix del supòsit que féu Kuznets (1955) en relació amb el vincle entre creixement econòmic i desigualtat. En una primera etapa de creixement econòmic, davant d'augments de renda s'observaria una tendència a l'augment de la desigualtat fins a un punt de no-retorn, on increments de renda suposarien disminucions en el patró de la desigualtat. La relació quedaria esquematitzada en la forma d'una U invertida. Durant la dècada de 1990, de la mà de Grossman i Krueger (1991) la corba de Kuznets prengué un nou enfocament. El vincle entre creixement econòmic i degradació ambiental mostraria un patró semblant al descrit per Kuznets. La CKA evidenciaria la relació entre la mesura de la qualitat ambiental i el creixement econòmic sota una forma d'U invertida on, a partir d'un punt crític, el creixement econòmic permetria revertir el ritme de degradació ambiental. Des de llavors, una llarga bibliografia busca evidències de la CKA posant en relació el creixement de la renda i l'emissió de diferents contaminants.4 Les evidències més sòlides s'han obtingut en la pol·lució atmosfèrica (Panayotou, 1993a; 1993b; Grossman i Krueger, 1995; Cole et al., 1997) mentre que en la contaminació de les aigües o altres indicadors ambientals l'existència d'una CKA seria més dèbil (Grossman i Krueger, 1995; Shafik, 1994). Des d'una perspectiva teòrica hi ha diversos factors que busquen justificar la CKA. L'elasticitatrenda de la demanda ambiental argumenta que la qualitat ambiental és un bé de luxe i que, donat un determinat nivell de renda, els individus valoren destinar una porció més gran dels seus ingressos a patrons de consum més sostenibles. D'altra banda, s'ha fonamentat el fet que la CKA sigui el reflex gràfic del pas d'una economia de base agrària a una economia industrial contaminant per acabar transitant a una economia de serveis neta recolzada pel fet que el creixement econòmic, en buscar augments d'eficiència, engega un procés de substitució d'energies brutes per energies netes. Aquesta hipòtesi no tindria en compte els diferents estadis de desenvolupament entre països. Implica que la reducció en la pressió ambiental observada en economies desenvolupades pugui amagar la substitució de la producció domèstica per la importació de manufactures des de països menys desenvolupats. Altres explicacions s'han format a partir de l'augment de la consciència ambiental i la subsegüent implementació de polítiques econòmiques destinades a la mitigació de la degradació ambiental. Un clar exemple del vincle entre creixement econòmic i deteriorament ambiental és l'impacte que les emissions de gasos d'efecte hivernacle associades a l'activitat econòmica estan tenint sobre la variació del sistema climàtic global. Al llarg de la història, el planeta Terra ha experimentat de forma periòdica canvis climàtics d'origen natural, ja sigui per factors exògens, com poden ser els canvis en l'òrbita terrestre i els canvis en els cicles solars, o per factors endògens, com les erupcions volcàniques i els canvis en els corrents oceànics. Això no obstant, durant el darrer segle s'ha detectat un escalfament global, el ritme del qual no troba cap precedent en els registres d'evolució de la temperatura terrestre dels darrers mil·lennis. En els darrers anys, la comunitat científica ha arribat a la conclusió que, de forma inequívoca, aquest canvi climàtic no es pot explicar només amb els factors naturals, sinó que les emissions de gasos d'efecte hivernacle, com el diòxid de carboni, derivats de l'activitat econòmica en són el principal responsable i que per tant, es tracta d'un canvi climàtic d'origen antropogènic (IPCC, 2013). En aquest context, el 1988 l'Organització Mundial de Meteorologia (WMO) i el Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient (PNUD) van crear el Panel intergovernamental sobre el canvi climàtic (IPCC) amb l'objectiu de traslladar als governs mundials tot el coneixement científic referent al canvi climàtic. La tasca principal de l'IPCC era preparar informes periòdics de l'estat del coneixement sobre la ciència del canvi climàtic, els seus impactes tant físics i biològics com socioeconòmics, i les possibles estratègies de mitigació i adaptació per fer-hi front. Com a resultat de la tasca de l'IPCC, el 1992, durant la Cimera de la Terra organitzada a Rio de Janeiro per les Nacions Unides es va aconseguir signar un tractat internacional amb l'objectiu de reduir les emissions i estabilitzar les concentracions de gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera per tal de minimitzar l'escalfament global del sistema climàtic, adaptar-s'hi i fer front als possibles impactes que se'n puguin derivar. Fruit d'aquest conveni, es va crear el Conveni marc de les Nacions Unides per la lluita contra el canvi climàtic (UNFCCC), del qual uns anys més tard, el 1997, va sorgir el Protocol de Kyoto, un acord internacional que tenia com a objectiu el compromís per part dels països industrialitzats signataris de reduir, amb vista a l'any 2012 i respecte dels valors de l'any 1990, les emissions de sis gasos d'efecte hivernacle.