El model educatiu d'Andorra: renovar la tradició

(CAT) D?entre tots els reptes que Andorra haurà de saber resoldre en els pròxims anys, el de l'educació és el que es presenta amb una certa complexitat. Segurament, la incògnita se centra en saber si el model educatiu actual podrà seguir complint amb les funcions que exigeix la societat andorrana d'un futur que tenim a les portes. Efectivament, després d'un llarg procés de transformació institucional, acomboiat per una situació econòmica favorable, la societat andorrana ha viscut com les formes de vida tradicionals donaven pas a uns models nous que, en més d'un cas, no han estat fàcils de pair a causa de la rapidesa i la velocitat del procés. ?Més enllà, però, d'aquestes darreres constatacions cal dir que els trets generals de les societats rurals pirinenques, es retroben en les característiques de la societat tradicional andorrana: 1) Una societat vinculada a un territori d'alta muntanya, amb un clima rigorós, amb reduïdes terres de conreu on gran part de l'espai és d'ús i d'aprofitament comú. 2) Una societat amb una economia agro-pastoral de gairebé autosubsistència, que autoregula la seva demografia en funció de la lògica de la família i de les necessitats de la col·lectivitat. 3) Una col·lectivitat estructurada en Cases que generen mecanismes propis per codificar les relacions familiars [ ... ] i un codi on la momentaneïtat de l'individu desapareix davant la permanència del grup.? (Armengol; 1988: 14). La visió retrospectiva de Lídia Armengol, aplicada a l'estudi de la mentalitat i formes de comportaments socials del dinou, marca els tres aspectes bàsics que l'Andorra del segle XX ha alterat substancialment: el medi, la base econòmica i l'estructura familiar. S?han superat, en gran mesura, els "obstacles" de l'entorn natural; s'ha desenvolupat extraordinàriament l'economia amb una gran alteració demogràfica; s'han modificat radicalment les relacions familiars. Aquests elements s'han fonamentat en un sistema de valors, de creences i de normes que, inevitablement, s'han alterat ràpidament. Paral·lelament, i de manera molt imbricada amb aquest procés, el model educatiu d'Andorra s'ha anat adaptant a la realitat de cada dia sense saber ben bé amb quines finalitats i sota quin model; en definitiva, sense un rumb pre-definit i, en conseqüència, amb un ritme de creixement inestable i desequilibrat. En altres paraules, l'educació ha sabut respondre al dia a dia i ha cobert, amb més o menys èxit, les necessitats d'escolarització del país. Tot i això, estem en condicions d'afirmar, com a conclusió de l'anàlisi que presentem en aquest estudi, que el model de país que es deriva de la nova configuració institucional, econòmica i cultural obliga a un replantejament profund del model educatiu. Des del punt de vista històric, pot semblar insòlita la importància que ha assolit l'educació en les societats occidentals contemporànies i pot donar la sensació que la preocupació sobre els temes educatius respon a unes inseguretats i pors presents en el conjunt de la societat. Hem escrit que pot semblar-ho perquè, com és habitual en l'espècie humana, la realitat i la fantasia presenten tota una interessant gamma intermèdia de grisos que cal saber matisar. Som conscients que el coneixement vulgar (com a sinònim de popular) i el sentit comú guien les nostres accions quotidianes que, sota la forma d'hàbits i costums, ens distingeix com a persones. Acostumen a ser pocs els moments en què aturem el ritme de treball o de vida i ens hi posem a pensar, a reflexionar-hi, a buscar els tres (o els cinc) peus al gat. En definitiva, l'examen metòdic i racional queda reservat a les persones que s'hi dediquen professionalment: pensadors, científics, intel·lectuals; en una paraula, als teòrics. La teoria s'acostuma a veure com allò que "toca" fer de tant en tant. La practica, en canvi, és diferent, ens hi sentim identificats i còmodes: ?a mi, els meus nens, i deixeu-vos de romances'. Pels fets els coneixereu -i pels pensaments també. A la llarga, aquesta posició acostuma a tenir efectes catastròfics, provocant patologies properes a la parestèsia (anomalia funcional que afecta la capacitat de percepció de les sensacions). En educació, el centre neuràlgic corres pon a la pedagogia, que serveix de punt de referència a partir del qual podrem interpretar els coneixements -necessaris i imprescindibles­ de ciències i tecnologies veïnes o auxiliars que ens permetran aprofundir profitosament en l'objecte d'estudi. Les disciplines pròximes al fet educatiu o que, d'una manera o una altra, en tenen relació abasten parcel·les de coneixement de força interès per a l'educació: sociologia, psicologia, economia, antropologia, cibernètica. història, etc. Cal conèixer-ne els postulats i principis i romandre atents sobre els seus avenços, sense que això ens faci perdre de vista la globalitat, el conjunt. Per tal d'evitar-ho, la pedagogia, en qualitat de disciplina teòrico-pràctica, ens retorna a la reflexió sobre el fet educatiu. Aquesta tendència a abordar els problemes des de diferents punts de vista és força habitual en l'actualitat científica i es fa encara més necessària en el camp de les ciències socials, branca general del saber científic en què hi encabim el coneixement pedagògic. Com veiem, el tractament multidisciplinari de l'educació és gairebé obligat a causa de la seva condició social, genuïnament humana; i això és sinònim d'activitat, mobilitat, dinamisme, transformació; però també ho és de transcendència i temporalitat, discussió i avinença, raons fantasies. En una paraula, l'educació és un calidoscopi en què, segons la posició que hi prenguem, veurem (o hi voldrem veure) unes o altres formes i colors. Sota aquest punt de vista, la reflexió racional esdevé imprescindible per evitar les tendències demagògiques -d'altra banda, tan habituals en educació- que, sota una aparença de racionalitat i de seny basat en l'experiència, tendeixen a l'encotillament i a l'immobilisme i se situen en posicions ideològiques excessivament dogmàtiques i, per tant, lluny de la discussió i el debat que ha de caracteritzar l'activitat humana, en general, i l'educativa, en particular. Així mateix, els excessos de confiança en la tecnologia tampoc no són bons companys de camí, per la qual cosa cal conèixer-ne les novetats per incorporar-les, amb criteri, a l'acció educativa. Sense comprendre allò que es fa, l'ensenyament esdevé una mera reproducció dels hàbits existents, amb totes les seves virtuts, però també amb tots els seus defectes. La pràctica educativa, per a la seva pròpia existència i eficàcia, necessita de la reflexió i del debat. Els professionals de l'ensenyament saben que la incorporació de novetats en la seva pràctica només és possible després d'haver-ne pensat la conveniència, l'eficàcia, la necessitat; després d'haver-hi errat un i més cops. En definitiva, allò que distingeix un bon professional és la inquietud per la recerca de la qualitat i aquesta esdevé després de moltes pensades, equivocacions i resolució de dubtes. Aquest professional no discuteix la necessitat de parlar sobre la feina feta; ben al contrari, li cal aquest contrast d'opinions amb altres col·legues, necessita incitacions i dissuasions, estimulants i calmants. Un estat de certa inquietud i un cert grau de criticisme són símptomes de progrés. És important que puguem copsar aquesta doble posició, crítica i multidisciplinària alhora, en l'anàlisi de l'educació en tots els seus nivells. La investigació a l'aula, centrada en els processos d'ensenyament i aprenentatge, com també la investigació de sistemes educatius, centrada en els models organitzatius i curriculars, són camps de treball idonis per aplicar aquests principis. De fet, allò comú als dos nivells esmentats és la recerca de la qualitat. La qualitat no ha de ser un objectiu de l'ensenyament, sinó que cal entendre-la com un motor de l'activitat, una condició a partir de la qual es desencadena el procés educatiu. I es també un referent crític, a tall de criteri comparatiu, per establir el grau de desviació o de deformació en relació a l'objectiu proposat. En termes d'avaluació, la qualitat esdevé patró referencial i criteri de control del procés. En definitiva, l'objecte d'estudi d'aquesta investigació és aportar reflexions i propostes per a la renovació pedagògica referida al model educatiu d'Andorra que, sota uns paràmetres concrets de qualitat, ha de complir unes determinades funcions socials. Les disfuncions o desequilibris que es generen entre el sistema social i el subsistema educatiu són el tema central d'aquest treball i, més en concret, la conveniència d'adoptar uns determinats models organitzatius i curriculars. Hem esmentat l'aparent interès de les societats occidentals sobre el fet i, sobretot, sobre el producte de l'educació. En els darrers trenta anys, com veurem més endavant, els ciutadans occidentals han vist multiplicades les seves necessitats d'aprenentatge; l'escolarització, arreu del món, s'ha estés fins a fites força elevades; el concepte d'educació s'ha ampliat enormement i ha abraçat les polítiques compensatòries de formació bàsica d'adults i d'ensenyaments professionals. En definitiva, l'educació s'ha ampliat en quantitat, però no podem estar segurs que hagi augmentat en qualitat. Per la seva banda, la realitat educativa andorrana ha experimentat canvis força interessants en els darrers quinze anys. S?ha mantingut l'escolaritat obligatòria de la totalitat de la població infantil i s'han creat més centres docents, provocat per un augment espectacular en les xifres d'immigració. S?han cobert, per tant, les exigències mínimes de crear les places escolars necessàries. Aquesta factura ha augmentat de manera important el capítol d'educació dels pressupostos públics, que en els darrers anys s'han incrementat amb la creació de l'escola andorrana, creada amb la intenció de cobrir les mancances escolars, des del punt de vista curricular, del model existent. Andorra es troba en una fase crítica, des del punt de vista pedagògic, en què les disfuncions socials es podran explicar en termes de la incapacitat del model educatiu per donar resposta al gran volum i varietat d'exigències de la societat contemporània, en general, i de la societat andorrana del futur, en particular. Per escatir-ho, caldrà recórrer a un conjunt d'arguments provinents de diferents àmbits: polític­institucional, econòmic, cultural i pedagògic. En concret, aquest estudi parteix d'un primer capítol que explica els fonaments de la teoria que sustenta tot l'estudi, a partir d'un marc de referència general que explica el mètode de treball emprat i el model analític, amb un èmfasi especial en la dimensió prospectiva que s'hi vol inculcar. A continuació, s'exposen tres grups d'arguments que expliquen i fonamenten la tesi principal del text: repassarem el joc polític i institucional resultant dels darrers canvis constitucionals; mostrarem un conjunt d'indicadors sobre l'estructura econòmica del país i sobre la realitat internacional; perfilarem el sistema cultural, amb l'estudi dels canals de transmissió de la informació, dels hàbits de lleure i la situació de la llengua catalana, que s'albira sota els paràmetres apuntats. Des de l'òptica institucional, observarem com el consens assolit ha de conduir a un consens sobre el model econòmic i cultural que necessita el país. Un cop superats i aclarits els termes del joc institucional, amb l'aprovació de la Constitució i de les lleis qualificades i bàsiques que la despleguen, entenem que cal iniciar el debat sobre el sistema econòmic entre totes les parts interessades per tal de definir unes perspectives de futur clares i concretes. De manera complementària, el sistema cultural -i, per definició, el conjunt de valors, de creences i de normes propis del comportament col·lectiu- és la base del model de país que volem definir. Tot plegat conforma un capítol d'anàlisi dels factors externs al sistema educatiu. El pas següent consisteix en explicar sota quines bases conceptuals de l'educació ens movem. Partirem d'un punt de vista sociològic perquè entenem que, en definitiva, l'educació és un acte social. S?analitzen les funcions i les formes adoptades per l'educació actual i passada, amb un breu repàs històric. Procedim, tot seguit, a exposar els principis sobre els quals concebem el sistema d'educació formal que es materialitza en la institucionalització de l'escola. Estudiem els dos subsistemes de l'escola: el curricular i l'organitzatiu; és a dir, el que fa referència a la transmissió i reproducció de coneixements i el que fa referència al sistema sobre el qual funciona el primer. El penúltim pas consistirà a exposar el model educatiu actual d'Andorra, aportant dades estadístiques oficials i reflexionant paral·lelament sobre les disfuncions més aparents. Atendrem el model estructural i organitzatiu general, analitzarem el perfil de la població escolar i els centres docents existents i farem un incís en l'evolució experimentada en els darrers decenis, per passar a estudiar el model de finançament del model actual. Finalment, s'expliquen els paràmetres i criteris que defineixen un servei de qualitat i a partir dels quals dibuixem el perfil d'escola que es deriva de les anàlisis anteriors i de la prospecció realitzada. Aquest apartat, per ser el més concret, és també el més arriscat ja que exposa de manera sintetitzada les propostes específiques que cal adoptar per reorientar el model educatiu del país, amb una idea força clara: totes les propostes són factibles amb lleugeres modificacions de l'esquema actual. Per això, hem assumit el risc que comporta la reflexió i la teorització i hem tingut present en tot moment de no caure en propostes utòpiques i irrealitzables. Entenem que un treball d'aquestes característiques, orientat a la renovació de l'escola, es farà real a mesura que es puguin desenvolupar les idees generals que aquí hi ha exposades. Tot i això, hem partit del principi que el motor de la pràctica és la teoria i que els canvis reals es produeixen amb la reflexió sobre la pràctica. Malgrat tot -i gracies a tot- els nens i nenes continuaran creixent, seguiran aprenent i acabaran entenent que el món dels adults no és tan complicat com ells es pensen -i nosaltres creiem.