Cal Ribot
Descripció
Cal Ribot és una de les construccions d’arquitectura civil més antigues que es conserven a la parròquia d’Escaldes-Engordany i a Andorra en general, i al mateix temps és un dels pocs habitatges tradicionals que mantenen la integritat sense pràcticament intervencions contemporànies. Es va construir en diverses fases i el seu estudi arqueològic i documental ha permès situar la construcció de la part més antiga entre els segles XV i XVI (tot i que, de la família Ribot, n’hi ha referències al segle XIII). En la darrera ampliació, al cos situat més a l’oest, hi figura una pedra que té gravada la data 1724; és a dir, l’edifici va adquirir ara fa uns tres-cents anys l’aspecte que presenta actualment.
La seva planta té forma de T. El cos que sobresurt per la part de darrere és una era, i estava dedicat a cort a la planta baixa i assecador o paller al pis superior. Aquesta és la part més antiga, contra la façana sud es va construir un habitatge, en al menys dues fases, que posteriorment es va ampliar a banda i banda. A la façana sud es poden observar amb claredat els talls que marquen les diverses ampliacions. Es tracta d’una façana llisa, on l’únic volum que sobresortia era el forn, que es va eliminar quan l’antic camí ral es va ampliar per convertir-lo en carrer. Aquesta façana, perfectament orientada de cara al sol, presenta una gran superfície. Això, afegit al fet que l’assentament sobre la roca li confereix més alçada, fa que tingui un aspecte imponent. Com obertures hi destaquen tres balcons d’ampit de línies molt austeres i una finestra amb dos porticons a la part superior i protegida per estripagecs horitzontals.
Un dels elements que criden més l’atenció de la casa és la gran xemeneia o fumeral que sobresurt del cos més a l’est; és de grans proporcions i de forma troncocònica i dels murs sobresurten filades de lloses horitzontals destinades a evitar l’entrada de rosegadors i altres animals. En realitat aquesta xemeneia no és més que la mateixa campana de la llar de foc de la cuina que travessa la coberta. La seva monumentalitat va fer que fos emprada de model quan als anys seixanta es va restaurar i remodelar la Casa de la Vall, d’aquí la similitud de les xemeneies d’ambdues construccions.
A l’interior, la part de l’edifici dedicada a habitatge s’estructura en una planta baixa, on hi ha els cellers i el pastador, un pis, que conté la cuina, el soler i els dormitoris, i un cap de casa, emprat com a golfes, que només ocupa el cos central. Aquestes cambres conserven tota l’autenticitat i són una font d’informació de primer ordre.
