Zona arqueològica del Roc d'Enclar

El roc d’Enclar és en l’actualitat un dels jaciments més emblemàtics de la vall d’Andorra. Aquesta condició rau en el fet que es tracta del jaciment més gran, que es troba en un lloc preeminent però, sobretot, que conserva restes significatives d’època romana i feudal de la història d’Andorra i dels Pirineus. El jaciment del roc d’Enclar es localitza en un petit altiplà amb una altura, a la cota més alta, de 1.225 metres.

El PRIMER PERÍODE (bronze antic, 1800 i 1500 aC). En destaca un conjunt de ceràmiques i un altre de material lític relacionat amb altres jaciments situats també a la solana de la vall central.

El SEGON PERÍODE es divideix en dues fases. La primera fase (entre el canvi d’era i el segle III) es caracteritza per l’ús del roc d’Enclar com a zona dedicada majoritàriament al conreu de la vinya i a l’elaboració de vi. La segona fase (entre el segle III i la segona meitat del segle IV) es distingeix per la inexistència clara de testimonis, fet que s’interpreta com un moment d’abandó de l’explotació i del lloc.

El TERCER PERÍODE es divideix en dues fases i correspon al moment de màxima ocupació de l’altiplà. Concretament, la primera fase (segona meitat del segle IV-principi del segle V) coincideix amb la formació d’una infraestructura militar del romà tardà, i la segona fase (principi del segle V-segle IX) amb un nucli de poblament en altura.

El QUART PERÍODE correspon al moment d’entrada i implantació del feudalisme a les Valls i es divideix en tres fases. Durant la primera fase (segles IX i X) el comte d’Urgell aixeca un castell; la segona fase (segle XI-1265) coincideix amb un moment de desinterès i abandó del castell; i finalment, la tercera fase (1226-1288) s’inscriu dins la política d’expansió del comte de Foix sobre aquestes terres i contra els interessos del bisbe de la Seu d’Urgell.

Durant el CINQUÈ i darrer PERÍODE (segles XIV i XIX) es produeix la divisió de les terres del roc d’Enclar en dues parts, una administrada des del Comú d’Andorra la Vella i l’altra pels sagristans de l’església de Sant Vicenç. El temple es mantingué obert al culte com a mínim fins a l’any 1852.